Data Estelar

Ja feia un bon grapat de mesos que no escrivia res en el blog. No perquè no tingués res a contar, que sempre hi ha coses, sinó perquè dedicava els moments lliures al projecte que més ganes tenc d'acabar, el Caos per a MSX. Evidentment, el següent serà la màquina recreativa, que ja tenc ganes de ficar-li mà.

Aquesta entrada al bloc no és, però, per comentar temes frikis, sinó per donar quatre pinzellades del que ha estat el meu segon viatge al continent americà, i el primer viatge als Estats Units.

Ja feia un bon grapat de mesos que no escrivia res en el blog. No perquè no tingués res a contar, que sempre hi ha coses, sinó perquè dedicava els moments lliures al projecte que més ganes tenc d'acabar, el Caos per a MSX. Evidentment, el següent serà la màquina recreativa, que ja tenc ganes de ficar-li mà.

Aquesta entrada al bloc no és, però, per comentar temes frikis, sinó per donar quatre pinzellades del que ha estat el meu segon viatge al continent americà, i el primer viatge als Estats Units (la meva primera visita a Amèrica fou al Canadà). Deixant de banda l'esgotament que provoca el viatge, les escales i els múltiples controls aeroportuaris (ara les meves empremptes, la meva fotografia i a saber quantes coses més ja formen part  d'alguna base de dades ianqui), dir que la impressió general que m'ha deixat aquest país no és dolenta. Cert que només he vist una ciutat, San Diego. Cert que no és la ciutat més emblemàtica dels Estats Units. Però crec que les sensacions que em va provocar són extrapolables a gran part del país.

La impressió general, deia, no és dolenta. La gent és correcta. La ciutat és agradable. Els "seguratas" dels centres comercials t'intenten ajudar a trobar les tendes. I a la majoria de comerços són ben amables, però tampoc negaré que sembla una amabilitat un tant sintètica. Posaré un exemple. Ja que com a ciutat molt recent (comquasi tot als Estats Units, es pot veure poca cosa amb més d'un segle d'història) una bona cosa a fer a San Diego és visitar algun centre comercial, un mall que diuen ells. Al Fashion Valley, entre d'altres coses, hi havia un Apple Store. I Apple és com un símbol dels tecnofashions, per dir-ho d'alguna manera, de l'amèrica més moderna. Doncs bé, els venedors allà vestien amb una informalitat massa formal (segur que aquesta contradicció és una figura literària amb algun nom que desconec): sabates esportives, pantalons curts i camiseta. Molt informals, sí, però en veure que tots anaven vestits de la mateixa manera i que tots s'interessaven per la teva vida amb paraules semblants, l'aspecte general, almenys per a un saliner com jo, era un tant surrealista. Més encara quan un dels dependents, un senyor ja amb cabells i bigot blancs, vestia de la mateixa manera i tenia la important funció de dir-te "welcome" quan arribaves, "have a nice day" quan te n'anaves i "welcome back, sir" si tornaves a entrar. A aquest tipus de coses em refereixo amb amabilitat sintètica. Res a dir, però. Com a mínim, les coses són clares: et tracten be perquè als clients sel's tracta be, independentment del bon o mal dia que hagi tingut cada venedor.

A part d'aquesta sensació, hi ha una altra paraula que descriu molt be la impressió que en vaig treure: excessos. No estic parlant d'excessos molt grans, no. Estic parlant d'excessos més subtils. Allà, per exemple, no hi ha problemes d'espai ni de natura. Puc entendre, tot i que no compartir, la indiferència que sembla haver-hi en temes ecològics, d'emissió de gasos o de destrucció de la natura. Els sobra l'espai. La ciutat por créixer amb ben pocs problemes. Les vivendes solen ser grans cases de poques plantes, a excepció, clar, dels grans gratacels probablement d'oficines. Així, clar, es necessita cotxe per moure's. I aquest és un altre dels excessos, els cotxes. Vaig veure dos tipus de cotxes: els immensos,  fins i tot algun Hummer, cotxes que difícilment podrien aparcar a Ciutat, i els clàssics (que també són grossos, no ens enganyem). Cotxes sobredimensionats en la majoria dels casos, segurament amb un consum de combustible exagerat.

El fet que tothom es mogui en cotxe fa que els comerços en concentrin en grans centres comercials. Dubto que hi hagi lloc per al petit comerç. En comptes del bar de la cantonada, allà tenen la franquícia de la cantonada. Diguem la franquícia de l'Starbucks, la franquícia del McDonalds, la franquícia del TacoBel, la franquícia del Hooters (gran  franquícia, per cert ;-) .

Precisament l'altre excés que vaig veure és el menjar. Coses que aquí són puntuals, allà són ben habituals. Qui no ha disfrutat (almenys jo sí) de menjar-se una bona hamburguesa al Foster's Hollywood de l'Ocimax o un burrito en un mexicà? A qui no li ha anat be alguna vegada aturar-se a sopar a un McDonalds o demanar una pizza en un Pizza Hut? Tots sabem que no són dietes especialment saludables, però ja diuen que "una vez al año no hace daño". El problema és que allà això és el més habitual. I les quantitats de menjar que et donen normalment són exagerades. Ofensives, com deia un company. Potser per això, els "americans típics" (disculpau la generalització) es dividien en dos grups: els molt rodons i els molt quadrats. Ja que es menja molt, o be engreixes molt, o be et mates a un gimnàs i, amb la mateixa, et surten uns bons músculs.

Deixo pel final l'excés més amable (com a mínim més agradable a la vista) que vaig veure i passo a parlar del turisme per la zona. San Diego, Califòrnia, té platges. Bones platges, sens dubte. Només vaig tenir oportunitat de veure la zona de Mission Bay i de La Jolla (sí, amb LL), i no puc negar que són dignes de veure... si ets de Madrid o de Sineu, ciutats allunyades de platges mediterrànies. També és cert que si t'agrada el surf, el Pacífic és el teu lloc. Però si no t'agrada el surf i, a més a més, vius a la costa mallorquina, el païsatge platgístic de San Diego no és millor que el nostre. Distint, sí, però no millor.

L'altre atracció turística amb la que vaig disfrutar (amb un cert remordiment, per les connotacions bèliques) és la visita al portavions USS Midway. Una obra d'enginyeria brutal on vivien uns 4500 soldats i que va estar en funcionament des de la segona guerra mundial fins a la guerra del Golf. Es impressionant pel tamany, i impressionant també pels avions i helicòpters que hi tenien exposats. Ara, escarrufa pensar que 4500 persones passaven allà llargues temporades sense saber que els podria passar. I escarrufa pensar per a què es feia servir. Tot i això, els quinze dólars d'entrada són els que vaig aportar a les arques de l'exèrcit americà.

I deixant de banda altres curiositats que em vaig trobar, com una espècie de convenció de marines a l'hotel (tots ells amb uniformes de gala, i sables, i fusells, rollo Top-Gun-Oficial-y-caballero-...), passo al darrer dels excessos de San Diego. El més agradable a la vista: Halloween. Això que noltros deim Tots Sants, i que té un aire solemne, amb les visites a les tombes dels familiars als cementiris, allà és un despiporre total. I dic despiporre per no dir despelote. I dic despelote per no dir una casa de p... Bé, ja m'enteneu. No em malinterpreteu. No és que m'hagi tornat un reprimit, ni que escolti les tertúlies de la cope, no. Es que no es veuen coses així normalment. I sorprèn que es vegin en un país on el vídeo aquell del pit de la Jackson (ara no record del seu nom... Lattoia o aixinnes) va causar tant de rebumbori.

I és que Halloween, després de la part infantil del "Treat or trick" i els caramels, té la part no tan infantil on tothom es vesteix del que li dóna la real gana. No necessàriament de vampir o home llop, sinó de qualsevol cosa. Els vestits dels homes eren, en alguns casos, ridículs i en d'altres, frikis (de Homer Simpson, de cavaller Jedi, d'UmpaLumpa, de lluitador del Cobra Kai, de Jack Sparrow, ...). I els de les dones, quasi sempre rollo enfermera amb minifalda, oficinista amb minifalda, policia amb minifalda, Hermione amb minifalda, personatge-de-manga amb minifalda, superheroina amb minifalda, conilleta de playboy sense minifalda, en fi, digne de veure tot. Be, a veure si trobo algunes fotos prou representatives i les adjunto, una imatge val més que 10e3 paraules. D'altres fotos, les més políticament correctes, les tinc penjades aquí.

Només una anècdota final. Existeix el tòpic que als USA es té una imatge molt distorsionada d'Europa. També és cert que els europeus (almenys jo) tampoc tenim grans coneixements de, per exemple, la geografia dels Estats Units. Ara be, si em diuen que assenyali Montana en un mapa, com a mínim no assenyalaré Austràlia. Idò be, una taxista, en saber que érem "from Spain" ens va dir que no ho pareixíem, que teníem la pell molt blanca. Treieu les vostres conclusions. També he de contar l'altre extrem. Un altre taxista estava bastant al tant, per exemple, dels problemes del País Basc i de la situació social a Espanya, cosa que em va sorprendre.

I be, poca cosa més a dir. San Diego no està malament, però quasi tot el que he vist d'Europa en general i d'Espanya en particular m'ha agradat més, tant per fer-hi turisme com per a viure-hi. Si algú es planteja viatjar, anau abans a Roma, o a Ses Salines, que no a San Diego.

Sit vis vobiscum!